Francesc Mateu. President de la FCONGD: “No podem dir no a la financiació privada de les empreses”

Foto_ThsBonilla

Francesc Mateu és metge i pare de 4 fills. Així es defineix a les xarxes socials. Però, tothom el coneix per la seua tasca al front d’Intermon Oxfam Catalunya i per el seu dia a dia com a President de la Federació d’ONGs per al Desenvolupament (FCONGD). Des que en 1988 va marxar a Bolívia com a cooperant, la seua vida ha estat volcada a l’ajuda internacional.

Mateu té molt clar quins són els problemes de la cooperació en aquests moments i el futur tortuós i ple de dificultats que espera a les ONGs. La seua mirada sembla entristir-se en parlar del tema, no obstant això el seu cap té mil idees, mil propostes i sobretot mil maneres de canviar mentalitats.

Transformar el món i fer-lo més just per a tots i totes està entre les seues prioritats vitals, per aconseguir-lo potser cal treballar en moltes coses que fins ara semblaven impossibles.

 

Des que tu començares com a metge cooperant a Bolívia amb Intermón Oxfam, què ha canviat en el món de la cooperació internacional?

Quan jo vaig començar fèiem una cooperació que s’entenia per: “tenim una població pobre, fem una intervenció per traure-la del cercle de pobresa i esta població surt”. Les coses eren molt més linials. Les ONGs érem l’únic intermediari possible entre una societat d’aquí i una d’allí. Érem la via, el canal. Aquest axioma en aquests moments no funciona perquè la globalització ha fet molt més complexa la situació. Per tant, ha calgut una professionalització. El problema és que nosaltres hem avançat en aquesta professionalització amb tota la ideologia i plantejament que hi ha al darrere, però ningú s’ha preocupat d’anar comunicant als nostres socis i a la societat el que estàvem avançant. Hem arribat al final i quan hem mirat la gent, aquesta s’ha quedat amb els pous, les escoles, els hospitals,…

Creus que aquest és un dels principals problemes de la falta de lligam entre ONGs i societat civil?

Sí, però hi ha dos. La comunicació i la participació. Un es deriva de l’altre. No hem contat amb la base per a la participació. Bé, ho hem fet només quan calia pagar la quota. Però, no hi ha hagut un procés participatiu real. I ens hem equivocat i no passa res. S’ha de corregir i ja està. No té més problema que aquest, perquè sí que seguim fent legítim allò que fem i estem sent fidels amb bastant part de les nostres missions i visions, però ens hem equivocat en les eines de participació i comunicació.

Per què una Organització No Governamental ha de rebre fons públics?

Perquè són dos coses molt diferents.

Als anys noranta la gent es va llançar al carrer i va reclamar el 0,7%. I a més, se va dir als governs que no volien que ho gestionaren ells perquè no es fiaven un pèl, volien que ho gestiones la societat civil i aquesta gestió es deien ONGs. Era una cosa totalment nova. Gestionar una part del pressupost estatal des de la societat civil. Tot açò s’ha pervertit posteriorment i hem caigut en la subvenció. I aquí l’hem anat cagant i hem entrat en una dinàmica que és perversa en sí mateixa. Però, el origen és preciós: gestió d’una part del pressupost públic per la societat civil. Però, el resultat i el proces han acabat a un punt que és patètic.

Després, que siguem no governamentals no significa que el nostre treball no sigui incidència governamental. La no governamentalitat ve donada perquè som societat civil per definició. De fet, fa uns anys que es parlava de que les ONGs haurien de desaparèixer, ara ja no es pensa en això, perquè es sap que els poders polítics i els poders econòmics necessitaran sempre d’algú de la societat civil organitzada que sigui capaç de poder negociar amb ells.

Què en penses de la financiació privada que parla el Govern català com a alternativa a les subvencions públiques?

El Govern català no sap de que parla. Jo et parlaré de la financiació privada, independentment del que diu el Govern català. Ells només parlen de financiació privada perquè han sigut incapaços d’oferir financiació pública i no han posat els esforços on els haurien d’haver posat.

La financiació privada és un tema polèmic dins les entitats i jo penso que hem de ser capaços d’elaborar-ho. I aquí parlem de dos fons: els socis, que ningú discuteix, i les empreses, que tothom discuteix. Hem tingut un discurs de que les empreses són dolentes per definició. Aquest discurs l’hem de matissar moltíssim. Perquè quan pensem en empreses normalment pensem en Repsol, Banc Santander,… És clar que amb aquests axioma no anem enlloc. Però, Mondragón és una empresa cooperativa, Abacus és una empresa cooperativa. És a dir, el concepte d’empresa va més enllà de l’imaginari que tenim. Hi ha empreses que tenen clar que el seu rol va més enllà de guanyar diners. Cada ONG hauria d’establir la seva línia vermella. No podem pretendre tenir un criteri únic. Però, tothom sí que hauria de tenir uns criteris establerts i saber que la empresa amb la que col·labora no ho fa per una simple neteja de marca. I això hem d’avaluar-ho i posar límits. Es a dir, que aquest és un debat que hem de fer, perquè no podem dir no a les empreses.

Quins arguments donaries a aquelles persones que ara diuen allò de “no es moment d’ajudar als de fora, sinó als d’aquí”, sobretot després de l’últim informe d’Intermón Oxfam sobre la pobresa a l’Estat Espanyol?

Això és un sofisme. Estem parlant de la dignitat de les persones, no de la distància a la que està la persona de casa meva. Si el subjecte està en la persona i no en la pobresa o en la desigualtat lo altre és un sofisme de la gent que no està pensant ni en els d’aquí, ni en els d’allí. Qui diu això, normalment és un cínic. I ho diuen sobretot alguns polítics.

La cooperació i la solidaritat entén de colors polítics?

Tots els partits polítics han instrumentalitzat la cooperació. Tots. En una major o menor mesura. Algunes instrumentalitzacions ens agraden més, altres menys, però el concepte és el mateix. A nivell de cooperació i solidaritat tenim una capa de polítics més bé mediocre.

Hi ha massa ONGs a Catalunya? 

Hi ha massa empreses a Catalunya? El número no ha estat mai un problema en res. El número d’ONGs és el reflex d’una característica de la societat catalana que és bàsicament associativa. Per tant, oblidem-nos del número. La pregunta en tot cas serà si fan el que han de fer. Hem de posar l’emfàsi en la qualitat. És evident que hi ha un percentatge d’ONGs que s’han de replantejar el seu rol i la única manera que tenen de sobreviure és la xarxa. Es a dir, aplicar la idea de que per canviar el món el projecte només és una eina que ha d’anar acompanyada d’investigació i més. Per tant, una ONG que treballa en un projecte a Guinea Ecuatorial pot aliar-se amb una ONG que fa estudis sobre la zona. El concepte de xarxa ha de poder salvar tot açò.

La Federació d’ONGs per al Desenvolupament (FECONGD), la Federació Catalana d’ONGs per la Pau i la de Drets Humans estan prop de fusionar-se. És una raó econòmica?

Econòmicament ens vindrà bé, però no va ser la causa principal. Ens vam adonar que estàvem replicant coses. No tenia sentit i que, a més a més, les federacions més petites no tenien capacitats. Vam pensar que juntant-nos tindríem moltes més capacitats.

Quin és el futur de la cooperació internacional i de les ONGs a Catalunya?

El futur de les ONGs hauria de ser el mateix que el present: ser agents de canvi tant aquí com allí. Ser capaços de portar la globalitat a la nostra societat, que no la té. Per exemple, el 15M és un moviment genial, però que difícilment va a incorporar la globalitat. L’incorpora perquè hi ha rèpliques del 15M a tot el món, però no té un discurs global. Es a dir, les propostes que sortien a la Plaça eren molt en clau per resoldre els nostres propis problemes. Per tant, el nostre rol, el de les ONGs, segueix sent el mateix. No hem de jugar a ser moviments socials, perquè no ho som.

El problema està en que quedarem molt poques. I això ens constarà moltíssim. Es a dir, el que ens carreguem ara de la cooperació internacional és un intangible del qual ens costarà molt recuperar-nos i no sé si es recuperarem mai. Quedaran entitats molt petites sense quasi personal, o entitats molt grans que moltes vegades estan més preocupades de la seva existència com a marca i entitat que per el que estan fent de canvi social. Les ONGs que estan en mig ho passaran molt malament. Un problema, perquè aquí és on està gairebé tot el pensament més avançant de la cooperació internacional.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s